Visió Econòmica

Històricament només hi ha hagut tres tipus de sistemes econòmics: els que es basen en la tradició, el sistema d’economia autoritària o planificada i el sistema d’economia de mercat. En l’economia de mercat, els individus i les empreses prenen les decisions sobre producció i consum a través de la seva interacció en els mercats. En canvi, en l’economia planificada aquestes decisions les pren una autoritat central.

Els sistemes econòmics de les societats actuals tenen elements tant de l’economia de mercat com de l’economia planificada, per aquest motiu s’anomenen economies mixtes. En les economies actuals, els individus s’especialitzen en determinades tasques del procés productiu que després comercien en els mercats per a obtenir els béns que necessiten. Per al comerç dels diferents béns i serveis s’utilitza el diner com a mitjà de pagament. Les entitats econòmiques es poden agrupar en: les llars, les societats no financeres, les societats financeres, el govern i les entitats sense ànim de lucre. Els governs intervenen en l’economia mitjançant la regulació dels mercats, la provisió de béns públics, la recaptació d’impostos i pagament de subvencions i transferències, controlant l’oferta monetària, etc.

El sistema econòmic és la manera en què s’organitza l’economia d’un país determinat, és a dir, és el mecanisme que determina què es produeix, com es produeix i com es distribueix la producció entre la població.

La quantitat de béns i serveis que es produeixen en una economia depèn de la quantitat de treball, capital humà, capital físic i de la tecnologia. Aquests recursos s’anomenen factors de producció i el creixement de les economies depèn de l’evolució d’aquests factors.

La distribució de la producció es realitza o bé venent-la a través del mercat o bé subministrant-la gratuïtament o a preus no de mercat. Aquest segon canal de distribució el realitza el govern i les entitats sense ànim de lucre, sobretot per a productes com l’administració pública, la defensa,

l’educació i la salut. Una part de la producció no es distribueix sinó que és usada pels propis productors.

Les llars, el govern i les institucions sense ànim de lucre utilitzen la renda disponible per al consum final i l’estalvi. L’estalvi és la font de finançament per l’acumulació de capital d’una economia. El capital inclou edificis, carrers, carreteres, pous, túnels, vies fèrries, obres hidràuliques, maquinària, equips de transport i equips per a les TIC entre d’altres. Com que és un factor de producció, la seva acumulació permet majors nivells de producció. A més de l’estalvi nacional, es pot finançar mitjançant les transferències de capital de la resta del món i l’endeutament amb la resta del món.

El sistema financer realitza diverses funcions en una economia: executa pagaments d’una entitat a una altra, reuneix recursos, transfereix recursos de les entitats amb capacitat de finançament a les entitats amb necessitat de finançament, gestiona riscos. Un instrument financer a destacar és el diner que és un bé que s’accepta com a mitjà de pagament. En les economies actuals es consideren diners els bitllets, les monedes i els dipòsits. D’altra banda, la moneda és la unitat monetària d’una economia.

El Producte Interior Brut (PIB) es defineix com el valor dels béns i serveis produïts en un país durant un any un cop deduïda la part consumida en la producció. És la mesura més utilitzada del volum d’una economia. Els economistes també utilitzen el PIB per càpita com a indicador del nivell de vida. El PIB per càpita és el PIB dividit entre la població del país. Per tant, indica la quantitat de producció que rebria cada persona si es repartís equitativament.

Actualment, el principal component de la producció mundial són els serveis, i representen el 70% del PIB. El sector secundari representa el 30% mentre que el sector primari només arriba al 3% del total.